Tant els intel·lectuals modernistes com els noucentistes volien
modernitzar la societat, la cultura, l'art... Però la postura que
adopten respecte a la societat és diferent.
Els noucentistes, plantegen un canvi d'estratègia, s'adonen que necessiten una força política i econòmica que
els ajudi a construir una cultura forta. Per tant, els noucentistes fan
un pacte amb la societat. Aleshores, aquests intel·lectuals no aniran en
contra de la burgesia, al contrari, formaran part de la burgesia,
tindran una ideologia convencional. Un partit polític donarà especial suport a
les idees noucentistes que és la “Lliga Regionalista”. El seu líder és
Prat de la Riba i el diari que dóna suport és “La veu de Catalunya”. El
noucentisme va triomfar a la societat catalana. Les seves idees es van
incorporar amb la mínima ajuda política va poder modernitzar el país.
L'aspecte que analitzarem primer va ser la utilització de la política per part dels noucentistes, alhora de canviar la realitat.
Com hem dit, hi ha un partit que va donar especial suport a les idees noucentistes, la Lliga Regionalista.
El fet clau que condicionà la creació de la Lliga Regionalista fou la derrota espanyola i la pèrdua de bona part de les seves colònies d'ultramar, que van fer trontollar el règim de la Restauració i propicià que el sector regeneracionista del partit conservador encpçalat per Silvela arribés al poder al mateix any. Paral·lelament, el general Camilo
García de Polavieja (el qual seria ministre de guerra al 1899) va
aconseguir atraure al regeneracionisme alguns sectors de la burgesia
catalana amb la promesa d'una descentralització de l'estat. Aquests
crearen al 1898 Junta Regional d'Adhesions al Programa del General
Polavieja.
Amb tot, aquesta consonància entre el govern i la burgesia catalana
es va esvair ben aviat. Al 1899, s'aprova la llei de pressupostos del
ministre d'hisenda, la qual preveia una pujada dels impostos a la burgesía per portar a terme les reformes al règim.
Aquesta pujada dels impostos fou vist com un atac vers Catalunya i propicià la creació de dos nous grups catalanistes: el Centre Nacional Català i la Unió Regionalissta. El primer el formaven bàsicament joves amb vocació política com Enric Prat de la Riba
mentre que el segon l'integraven polítics més veterans de la burgesía
industrial i amb una notable influència entre els comerciants.
A més a més, l'altra conseqüència va ser el tancament de caixes
A partir del 20 d'octubre de 1899 i els mesos següents molts
propietaris de les indústries i comerços de Barcelona i d'algunes
ciutats del voltant es negaren a pagar els impostos al govern de Silvela
com a forma de protesta.
Al 1900 el Centre Nacional Català i la Unió Regionalista iniciaren
una estreta col·laboració. Es per això que a l'any següent els dos grups
es fusionaren per originar el primer partit polític catalanista: la
Lliga Regionalista, concretament el 25 d'abril de 1901. Es considera a
la Lliga com el primer partit espanyol modern. Amb el temps també s'hi
afegirien alguns polítics que havien militat als partits dinàstics.
Així doncs, la Lliga Regionalista era un partit catalanista,
conservador i monàrquic (enmarcat, evidentment, dins del liberalisme).
El seus objectius polítics serien l'obtenció de l'autonomia per
Catalunya (regionalisme) i una modernització d'aquesta. La seva base
social l'integraren, bàsicament, la burgesia catalana (tant la de la
ciutat com la del camp). També tingueren el suport d'alguns elements de
l'Església i, per extensió, als seus fidels.
Unes poques setmanes després de la seva creació, la Lliga es presentà
a les eleccions generals (19 de maig). Tot i la corrupció electoral, la
Lliga obtingué una inesperada victòria a Barcelona trencant per primer
cop el bipartidisme dels partits dinàstics obtenint 6 diputats a les
Corts.
Un altre aspecte que va tenir molt a veure amb la ideologia dels noucentistes va ser l'educació i les institutcions que ajudaven que aquesta s'extengués també a nivell català.
El 1907 es va crear l’Institut d’Estudis Catalans (1907), que havia
de ser la màxima autoritat acadèmica tant en el terreny literari com de
recerca científica. Des de l’IEC es va encarregar a Pompeu Fabra,
president de la Secció Filològica, la normativització lingüística de la
llengua. Aquest procés es va concretar amb l’elaboració i publicació de
les ‘Normes ortogràfiques’ (1913), la ‘Gramàtica catalana’ (1918) i el
‘Diccionari general de la llengua catalana’ (1932). La Biblioteca de
Catalunya, concebuda com a biblioteca nacional, va organitzar el primer
sistema bibliotecari del país amb la creació de l’Escola de
Bibliotecàries (1915) o les Biblioteques Populars (1918). L’Associació
Protectora de l’Ensenyança Catalana (1914) va canalitzar la introducció
del mètode Montessori, el més modern en aquell moment, a les escoles
catalanes.
La indústria editorial, tant a nivell quantitatiu com
qualitatiu, va fer un gran salt. Van proliferar nombroses publicacions
comarcals i es van editar revistes com ‘Empori’ (1907-1908), ‘La
Revista’ (1916-1936) o el magazín ‘D’ací i d’Allà’ (1918-1936). També es
van crear editorials com l’Editorial Catalana (1917-1924), sota el
mecenatge de Francesc Cambó i la direcció de Josep Carner, convertida a
partir del 1924 en Editorial Catalònia. El suport econòmic de Cambó
també va ser decisiu per a la constitució de la Fundació Bernat Metge,
especialitzada en la traducció al català dels clàssics grecs i llatins.
Els noucentistes anhelaven establir un model propi autòcton. Les
institucions noucentistes, com l’Institut d’Estudis Catalans i la
Biblioteca de Catalunya, van néixer com a rebuig de les estructures
pròpies de l’administració de l’estat provincial i de la llei de
jurisdiccions. Es volia aconseguir l’hegemonia política de la burgesia
catalana.
