La Catalunya de 1906

Tant els intel·lectuals modernistes com els noucentistes volien modernitzar la societat, la cultura, l'art... Però la postura que adopten respecte a la societat és diferent. 
Els noucentistes, plantegen un canvi d'estratègia, s'adonen que necessiten una força política i econòmica que els ajudi a construir una cultura forta. Per tant, els noucentistes fan un pacte amb la societat. Aleshores, aquests intel·lectuals no aniran en contra de la burgesia, al contrari, formaran part de la burgesia, tindran una ideologia convencional. Un partit polític donarà especial suport a les idees noucentistes que és la “Lliga Regionalista”. El seu líder és Prat de la Riba i el diari que dóna suport és “La veu de Catalunya”. El noucentisme va triomfar a la societat catalana. Les seves idees es van incorporar amb la mínima ajuda política va poder modernitzar el país. 

 

L'aspecte que analitzarem primer va ser la utilització de la política per part dels noucentistes, alhora de canviar la realitat.

Com hem dit, hi ha un partit que va donar especial suport a les idees noucentistes, la Lliga Regionalista. 

El fet clau que condicionà la creació de la Lliga Regionalista fou la derrota espanyola i la pèrdua de bona part de les seves colònies d'ultramar, que van fer trontollar el règim de la Restauració i propicià que el sector regeneracionista del partit conservador encpçalat per Silvela arribés al poder al mateix any. Paral·lelament, el general Camilo García de Polavieja (el qual seria ministre de guerra al 1899) va aconseguir atraure al regeneracionisme alguns sectors de la burgesia catalana amb la promesa d'una descentralització de l'estat. Aquests crearen al 1898 Junta Regional d'Adhesions al Programa del General Polavieja.

Amb tot, aquesta consonància entre el govern i la burgesia catalana es va esvair ben aviat. Al 1899, s'aprova la llei de pressupostos del ministre d'hisenda, la qual preveia una pujada dels impostos a la burgesía per portar a terme les reformes al règim.

Aquesta pujada dels impostos fou vist com un atac vers Catalunya i propicià la creació de dos nous grups catalanistes: el Centre Nacional Català i la Unió Regionalissta. El primer el formaven bàsicament joves amb vocació política com Enric Prat de la Riba mentre que el segon l'integraven polítics més veterans de la burgesía industrial i amb una notable influència entre els comerciants.

A més a més, l'altra conseqüència va ser el tancament de caixes A partir del 20 d'octubre de 1899 i els mesos següents molts propietaris de les indústries i comerços de Barcelona i d'algunes ciutats del voltant es negaren a pagar els impostos al govern de Silvela com a forma de protesta.

Al 1900 el Centre Nacional Català i la Unió Regionalista iniciaren una estreta col·laboració. Es per això que a l'any següent els dos grups es fusionaren per originar el primer partit polític catalanista: la Lliga Regionalista, concretament el 25 d'abril de 1901. Es considera a la Lliga com el primer partit espanyol modern. Amb el temps també s'hi afegirien alguns polítics que havien militat als partits dinàstics.

Així doncs, la Lliga Regionalista era un partit catalanista, conservador i monàrquic (enmarcat, evidentment, dins del liberalisme). El seus objectius polítics serien l'obtenció de l'autonomia per Catalunya (regionalisme) i una modernització d'aquesta. La seva base social l'integraren, bàsicament, la burgesia catalana (tant la de la ciutat com la del camp). També tingueren el suport d'alguns elements de l'Església i, per extensió, als seus fidels.

Unes poques setmanes després de la seva creació, la Lliga es presentà a les eleccions generals (19 de maig). Tot i la corrupció electoral, la Lliga obtingué una inesperada victòria a Barcelona trencant per primer cop el bipartidisme dels partits dinàstics obtenint 6 diputats a les Corts.

 

Un altre aspecte que va tenir molt a veure amb la ideologia dels noucentistes va ser l'educació i les institutcions que ajudaven que aquesta s'extengués també a nivell català.

El 1907 es va crear l’Institut d’Estudis Catalans (1907), que havia de ser la màxima autoritat acadèmica tant en el terreny literari com de recerca científica. Des de l’IEC es va encarregar a Pompeu Fabra, president de la Secció Filològica, la normativització lingüística de la llengua. Aquest procés es va concretar amb l’elaboració i publicació de les ‘Normes ortogràfiques’ (1913), la ‘Gramàtica catalana’ (1918) i el ‘Diccionari general de la llengua catalana’ (1932). La Biblioteca de Catalunya, concebuda com a biblioteca nacional, va organitzar el primer sistema bibliotecari del país amb la creació de l’Escola de Bibliotecàries (1915) o les Biblioteques Populars (1918). L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1914) va canalitzar la introducció del mètode Montessori, el més modern en aquell moment, a les escoles catalanes.

La indústria editorial, tant a nivell quantitatiu com qualitatiu, va fer un gran salt. Van proliferar nombroses publicacions comarcals i es van editar revistes com ‘Empori’ (1907-1908), ‘La Revista’ (1916-1936) o el magazín ‘D’ací i d’Allà’ (1918-1936). També es van crear editorials com l’Editorial Catalana (1917-1924), sota el mecenatge de Francesc Cambó i la direcció de Josep Carner, convertida a partir del 1924 en Editorial Catalònia. El suport econòmic de Cambó també va ser decisiu per a la constitució de la Fundació Bernat Metge, especialitzada en la traducció al català dels clàssics grecs i llatins.

Els noucentistes anhelaven establir un model propi autòcton. Les institucions noucentistes, com l’Institut d’Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya, van néixer com a rebuig de les estructures pròpies de l’administració de l’estat provincial i de la llei de jurisdiccions. Es volia aconseguir l’hegemonia política de la burgesia catalana.