Espriu, bon coneixedor de l'antiguitat clàssica utilitza sovint elements
de la literatura i mitologia grega i romana. Espriu, però, també era un
bon coneixedor de la literatura bíblica. No és estrany,doncs, que a la
seva obra aparegui elements d'aquestes dues tradicions. En aquesta entrada he nnvestiguat
quins són els mites de Esther i de Fedra i de quina manera els incorpora
Espriu a la seva obra.
FEDRA
Fedra és un personatge de la mitologia grega.
Fedra era una princesa cretenca, filla de Minos i de Pasífae, i germana d'Ariadna. Va ser raptada per Teseu, després d'abandonar aquest a la seva germana Ariadna, per casar-s'hi. D'aquesta unió van tenir dos fills: Acamant i Demofonte.
Fedra es va enamorar del que era el seu fillastre, Hipòlit, fill de Teseu i la reina de les amazones Antíope, però Hipòlit va rebutjar les seves insinuacions, per la qual cosa Fedra, ressentida, el va acusar davant el seu pare d'haver intentat violar-la i es va suïcidar. Irritat, Teseu va lliurar al seu fill a la fúria de Posidó, qui va enviar un monstre marí que va espantar als cavalls d'Hipòlit, que va ser arrossegat i va resultar greument ferit. Artemis va revelar llavors que Afrodita els havia parat una trampa i pare i fill es van reconciliar abans que Hipòlit morís.
- En aquest aspecte la obra d'Espriu i el mite tenen en comú l'aspecte de l'amor entre mare/pare cap al fill/filla. Conegut com a complexe d'Èdip o d'Electra.
ESTHER
Esther
era la filla de Abicail, de la tribu de
Benjamí, una de les dues tribus que constituïen el regne de Judà abans
de la seva destrucció pels babilonis i la deportació, l'any 597 , de l'elit del regne a les províncies de l'Imperi persa.
A
la mort dels seus pares va ser adoptada pel seu cosí Mardoqueu el qual
ocupava una funció administrativa al palau reial de Susa. El
Rei Assuer va voler triar com a esposa una verge i Ester estava entre aquelles a
les quals es va dur a la casa del Rei i es va confiar a cura de Hegaí el guardià de les dones. Va mantenir en secret que era jueva, com li aconsellà el seu cosí Mardoqueu. Esther
va ser escollida per la seva bellesa i encant però sobretot per la seva
discreció i prudència i es va convertir en la reina dels Medes.
Quan
el primer ministre Aman, fill d'Hamedata el agagueo, un home ple
d'intrigues, va decidir matar tots els jueus del regne per apoderar dels
seus béns, principalment perquè Mardoqueu no s'inclinava davant seu com
ho havia ordenat el rei. Quan
se li va preguntar a Mardoqueu perquè traspassava el mandat real, ell
declara que era jueu i per manament religiós no pot accedir a tal cosa ja
que Aman (Haman) era descendent dels amalequites (agaguita, agagueo) i
per tant enemics del Déu de Mardoqueu. Aman jura destruir als jueus per aquesta causa. Amman
aconsegueix aprovar sota segell real un edicte d'extermini dels jueus i es va distribuir a totes les
províncies en diferents idiomes. Aman ignorava que Ester era jueva.
De
conformitat amb la informació i el consell de Mardoqueu, Esther va
revelar al rei el propòsit innocu del complot de Amán. La reacció
d'aquest va fer que augmentés la còlera del rei i Aman va ser penjat. A
petició d'Ester, el rei promulgà un segon decret autoritzant als jueus a
defensar la seva vida en el dia que s'havia fixat per al seu extermini.
A
causa del edicte del rei i per por a Mardoqueu, que havia reemplaçat a
Amman com a primer ministre els governadors i oficials de l'imperi, van
ajudar als jueus a aconseguir una victòria total sobre els seus enemics.
Les
instruccions de Mardoqueu confirmades per Ester, van establir que els
jueus celebressin anualment la festa de Purim, costum que ha continuat
fins a l'actualitat.
- En aquest aspecte veiem la baralla i el conflicte entre companys de poble i de pàtria, que viuen en el mateix territori però que tot hi així per un seguit de disputes superficials és barallen. En el cas d'Esther, aquesta, que podria ser la clau per solucionar el conflicte, es relaciona amb Antígona d'Espriu que, a diferència de la reina, no sobreviu quan mostra la justícia i intenta aplicar-la per la seva pròpia mà, desobeïnt a Creont.
dijous, 28 de febrer del 2013
Antígona i el teatre contemporàni: Bertrold Brech i Jean Anouilh
L'obra d'espriu "Antígona" ha estat relacionada am dues antígones de dos
autors contemporanis a Espriu. Brecht i Anouilh escriuen dues antígones
amb les seves "peculiaritats". En aquesta entrada he fet una ressenya de la vida d'aquests
dos personatges i de les peculiaritats de les seves antígones.
Berthold Brecht
(Augsburg, 10 de febrer de 1898 - Berlín, 14 d'agost de 1956) va ser un dels dramaturgs i poetes alemanys més influents del segle XX. Fou guardonat repetides vegades, tant a l'Alemanya de l'Est com a la de l'Oest, així com internacionalment.
Fill de Bertolt Friedrich Brecht i de Sofie Brecht, Bertolt va assistir a l'escola primària des de 1908, i a l'escola secundària a Augsburg fins el 1917. A continuació va començar a estudiar medicina, però va haver d'interrompre els seus estudis l'any següent ja que el van cridar a files com a soldat sanitari en un hospital militar durant la Primera Guerra Mundial. Durant aquest temps va conèixer a Paula Banholzer, la qual va donar llum al seu fill Frank. Tot fent de soldat alemany, en Frank cauria a Rússia durant la Segona Guerra Mundial.
L'Antígona de l'alemany Bertolt Brecht es publicà el 1947 i s'estrena a Zuric el 1948. Brecht situa l'acció al Berlín de 1945, a finals de la Segona Guerra Mundial, de manera que la coincidència entra la idea d'Espriu i la de Brecht és evident. Però si tenim en compte que Brecht és un dels autors que importa l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual com a nou model per a la renovació teatral de l'escena catalana, i que quan Espriu revisa el text, el 1963, sí que té a l'abast l'obra de l'autor alemany, i sí que podria considerar-se alguna influència de l'Antígona de l'obra de Brecht en la d'Espriu, sobretot perquè els canvis realitzats per aquest últim imprimeixen a l'obra una certa modernitat que no tenia el text inicial. Amb tot té el seu segell original i la concepció pessimista del món és el que pesa en la seva obra.
Jean Anouilh
(Bordeus 23 de juny de 1910 – Lausanne 3 d’octubre de 1987).
Escriptor francès, autor de nombroses obres de teatre, éssent la més cèlebre Antígona. Fill de pares basco-francesos residents a París. El seu pare era sastre i la seva mare professora de piano. A la seva adolescència va estudiar dret i va treballar en una agència de publicitat. Als 18 anys, va començar la seva vida teatral.
La seva obra més cèlebre és Antígona, una adaptació de l’obra tràgica de Sòfocles, va ser escrita al 1942 i representada per primer cop al 1944.
Antígona és una obra dels anys negres, quan França va ser derrotada pels exèrcits nazis i va caure en l’ocupació Alemanya.
El 1942 Anouilh residia a París, que estava ocupada pels alemanys des de l’enfonsament de 1940 i l’armistici. La república va ser abolida i reemplaçada per l’estat francès, sota la direcció del mariscal Pétain. Llavors França es va dividir en diverses regions: una zona lliure al sud; una zona ocupada al nord, sota l’administració del règim de Vichy; una zona d’administració alemanya per als departaments del nord i de la Pas-de-Calais, relacionats amb Bèlgica (zona annexionada al Reich: Alsàcia i Lorena ) sota el control dels alemanys; i una zona d’ocupació italiana al sud-est (Savoia).
Charles de Gaulle, negant l’armistici i el govern de Vichy, va fer una crida als francesos el 18 de juny de 1940 des de Londres agrupant així al seu voltant les Forces Franceses Lliures (F.F.L.). Va ser el principi de la resistència.
Berthold Brecht
(Augsburg, 10 de febrer de 1898 - Berlín, 14 d'agost de 1956) va ser un dels dramaturgs i poetes alemanys més influents del segle XX. Fou guardonat repetides vegades, tant a l'Alemanya de l'Est com a la de l'Oest, així com internacionalment.
Fill de Bertolt Friedrich Brecht i de Sofie Brecht, Bertolt va assistir a l'escola primària des de 1908, i a l'escola secundària a Augsburg fins el 1917. A continuació va començar a estudiar medicina, però va haver d'interrompre els seus estudis l'any següent ja que el van cridar a files com a soldat sanitari en un hospital militar durant la Primera Guerra Mundial. Durant aquest temps va conèixer a Paula Banholzer, la qual va donar llum al seu fill Frank. Tot fent de soldat alemany, en Frank cauria a Rússia durant la Segona Guerra Mundial.
L'Antígona de l'alemany Bertolt Brecht es publicà el 1947 i s'estrena a Zuric el 1948. Brecht situa l'acció al Berlín de 1945, a finals de la Segona Guerra Mundial, de manera que la coincidència entra la idea d'Espriu i la de Brecht és evident. Però si tenim en compte que Brecht és un dels autors que importa l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual com a nou model per a la renovació teatral de l'escena catalana, i que quan Espriu revisa el text, el 1963, sí que té a l'abast l'obra de l'autor alemany, i sí que podria considerar-se alguna influència de l'Antígona de l'obra de Brecht en la d'Espriu, sobretot perquè els canvis realitzats per aquest últim imprimeixen a l'obra una certa modernitat que no tenia el text inicial. Amb tot té el seu segell original i la concepció pessimista del món és el que pesa en la seva obra.
Jean Anouilh
(Bordeus 23 de juny de 1910 – Lausanne 3 d’octubre de 1987).
Escriptor francès, autor de nombroses obres de teatre, éssent la més cèlebre Antígona. Fill de pares basco-francesos residents a París. El seu pare era sastre i la seva mare professora de piano. A la seva adolescència va estudiar dret i va treballar en una agència de publicitat. Als 18 anys, va començar la seva vida teatral.
La seva obra més cèlebre és Antígona, una adaptació de l’obra tràgica de Sòfocles, va ser escrita al 1942 i representada per primer cop al 1944.
Antígona és una obra dels anys negres, quan França va ser derrotada pels exèrcits nazis i va caure en l’ocupació Alemanya.
El 1942 Anouilh residia a París, que estava ocupada pels alemanys des de l’enfonsament de 1940 i l’armistici. La república va ser abolida i reemplaçada per l’estat francès, sota la direcció del mariscal Pétain. Llavors França es va dividir en diverses regions: una zona lliure al sud; una zona ocupada al nord, sota l’administració del règim de Vichy; una zona d’administració alemanya per als departaments del nord i de la Pas-de-Calais, relacionats amb Bèlgica (zona annexionada al Reich: Alsàcia i Lorena ) sota el control dels alemanys; i una zona d’ocupació italiana al sud-est (Savoia).
Charles de Gaulle, negant l’armistici i el govern de Vichy, va fer una crida als francesos el 18 de juny de 1940 des de Londres agrupant així al seu voltant les Forces Franceses Lliures (F.F.L.). Va ser el principi de la resistència.
Pere Calders: Miracles i vida
La biografia Pere Calders té episodis ben singulars, dràmatics, curiosos...que, en aquesta activitat, hem plasmat en un Powerpoint.
dijous, 21 de febrer del 2013
La "veritat veritable" darrera de l'anècdota
En aquesta activitat he triat tres contes del recull, un de cada part, n'he resumit l'anècdota, he indicat què s'hi amaga al darrera i, finalment, he afegit una justificació de perquè estan inscrits a la part corresponent del recull.
L'any de la meva gràcia
Anècdota: Un home, neix amb el que és conegut com a un do, exactament una creu al paladar. Passen els anys i no hi troba cap utlitat. Un dia qualsevol, quan s'apropa Nadal, veu en una botiga una nina que li agrada molt per regalar-la a la seva filla, però no la pot comprar perquè els diners no li arriben. El botiguer li proposa una nina semblant però sense pintar, i el protagonista la compra. A punt d'entrar a casa, toca la cara de la nina i aquesta queda pintada per art de màgia amb uns colors molt macos i especials. Presenta el descobriment a la seva família i els deixa bocabadats. La seva dona el convenç per muntar una fàbrica de nines. L'inici del negoci és esperançador. La bona sort acaba quan apareixen al mercat unes nines austriaques, més barates. L'home, en un acte de desesperació, va a demanar protecció comercial al govern, però el funcionari li explica que les seves nines, tot i ser artesanals i màgiques, costen més de produir i en menor nombre, per tant no són rendibles.
Què s'hi amaga al darrera?: Avui dia el materialisme econòmic està per sobre de l'espiritualitat i predomina en la nostre societat, convertint els elements materials com un dels eixos de la vida dels éssers humans, deixant de banda la resta de coses.
Part del recull: La imprevista certesa. Aquest conte es troba justament en aquesta secció del conte ja que ens mostra la sorpresa de la inversemblança. Calders en els contes d'aquesta part ens incorpora d’una manera inesperada fets, accions o situacions impossibles o fantàstiques que provoquen una certa sorpresa al lector.
Cada u del seu ofici
Anècdota: El narrador es troba navegant en alta mar quan parla amb el capità. Aquest li explica que tothom hauria de buscar l'ofici que el motivés, no com ell, que es va fer capità de vaixell per herència, però ell no té les coses clares amb la navegació i no està satisfet.El que realment hauria hagut de fer és dedicar-se a la rellotgeria que des de petit l'aficionava. Mentre naveguen, el capità li explica la importància que tenen els rellotges en el dia a dia de les persones. L'endemà el vaixell arriba a una illa on no eren esperats i, per tant, es dedueix que s'han perdut.
Què s'hi amaga al darrera?: La importància de tenir motivació personal per dedicar-se al que t'agrada i pel que realment tens motivació per fer bé. A més, ens introdueix un fet tant comú com el del temps i la importància que té aquest sobre el control de la vida de les persones humanes.
Part del recull: Ver però inexplicable. En aquesta part del recull, en els contes hi ha una relació més directa entre tema i història i
els elements fantàstics, si n’hi ha, estan sotmesos a la narració, al
contrari que al primer bloc en què l’element fantàstic dirigia els
relats.
Un crim
Anècdota: El personatge principal havia conegut una noia i volia prendre's el festeig amb calma,
o així és com ho veia la tieta Purificació, qui anava punxant al noi
per veure si acomplia la seva paraula. Ell ja no va poder més i un dia,
al teatre, treu una destral i l'assassina. Al
judici, el fiscal l'acusa d'homicidi premeditat, perquè havia comprat
la destral per fer-ho i la va dur al teatre amb aquesta intenció. En
canvi, l'advocat el presenta com un pobre home que ja no pot més i, a
cop calent, mata la vella. L'advocat ho fa tan bé que el narrador surt
absolt havent de pagar només una petita multa per escàndol públic.
Què s'hi amaga al darrera?: la llei és arbitrària, és a dir, l'absurditat portada a l'extrem d'alguns processos judicials. El fet que no sempre la llei sigui aplicada amb igualtat i justícia.
Part del recull: L'escenari desconcertant. En els relats que formen part d'aquesta secció trobem històries mitjançant les quals es qüestionen i evidencien les contradiccions de les conductes humanes. L’autor transmet al lector a través d’un mitjà didàctic i entretingut, el conte, consideracions que tenen a veure amb el canvi dels valors humans, uns valors en crisi com a conseqüència d’una època de gran dificultat: la Guerra Civil i l’exili.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)