Etern crepuscle
El cel s’ennegreix sobre
casa nostre,
les finestres es taquen de llàgrimes
transparents,
una aranya de potes afilades
teixeix una tela sobre els teus ulls,
la lluna toca a la porta, et
ve a buscar.
I abans que els nostres camins
es tornin a trobar,
veig el riu més llarg obrint-se
davant meu,
acompanyat pels dies més
incerts i les nits més doloroses,
creuant terres i paisatges,
però sense enlloc on desembocar
I ara que puc comptar les
hores de l’eternitat,
ara que veig la veritat
desdibuixada en el teu rostre pàl·lid,
ara que entenc quan hem
perdut,
ara que el crepuscle es
mostra disposat a guiar-me.
Comprenc que mai hauríem
hagut de ser;
com dos arbres florits que barrejaven
les seves essències,
com dos llavis que s’ajuntaven
davant de les mateixes dents,
com dues pestanyes que
protegien els mateixos ulls.