Àngel Guimerà i Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 1845 -
Barcelona, 1924)
Va ser un dramaturg, polític i poeta. Cal destacar que és l'únic dramaturg català del
segle XIX que traspassa fronteres a escala europea.
La seva obra, que uneix una aparença romàntica i els elements principals del realisme, el va fer un dels màxims responsables del ressorgiment de les lletres catalanes a finals del segle XIX.
Es traslladà a Catalunya el 1853 i va passà la seva infantesa al Vendrell. Estudià El 1853 es traslladà a Catalunya i passà la infantesa al Vendrell. Estudià després a Barcelona. Va iniciar la seva activitat literària amb la redacció de versos en castellà, però es donà a conèixer per les seves col·laboracions periodístiques catalanes: escrivia en La Jove Catalunya i el 1871 va esdevenir un dels fundadors del setmanari La Renaixença que, posteriorment, ja convertit en diari, va dirigir ell mateix.
Va participar en els Jocs Florals del 1977, en els quals va aconseguir un èxit extraordinari i va ser proclamat Mestre en Gai Saber. Les composicions poètiques de Guimerà varen ser recollides a Poesies (1887), Glorioses (1913), Segon llibre de poesies (1920) i Poesies (1924).
El 1882 es va afegir al Centre Català i al grup polític de Valentí Almirall. El 1889 va ser escollit president de la Lliga de Catalunya. A més, Guimerà va ser un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid.
El 1895 va ser elegit president de l'Ateneu barcelonès i pronuncià, per primera vegada en la història, el discurs inaugural en català. Els seus discursos polítics van ser recullits i publicats el 1906 amb el títol de Cants a la Pàtria.
La seva activitat com a dramaturg comença amb la representació de Gal·la Placídia (1879).
La seva producció teatral es pot dividir en quatre etapes:
La primera comprèn des de Gal·la Placídia fins l'any 1890 amb obres de caràcter històrico-romàntic: Judit de Welp (1883), Mar i cel (1888), La boja (1890) etc.
La segona etapa (1890-1900) dóna entrada a plantejaments i solcuions de caràcter realista i social: La sala d'espera (1890), En Pólvora (1893), Maria Rosa (1894) etc.
La tercera etapa (1901-1911) es caracteritza per una banda per connectar amb els corrents europeus, i per retornar a les solucions de la primera etapa: Arran de Terra (1901), L'aranya (1906, La reina jove (1911) etc.
La seva última etapa representa el retorn als temes i tècniques de la primera època, per així, reviure els èxits de la joventut: Indíbil i Mandoni (1917), Al cor de la nit (1918), Joan Dalla (1921) etc.
La seva triple activitat com a poeta, dramaturg i polític li va fer guanyar una gran popularitat, va ser nomentat fill adoptiu de Barcelona i el seu enterrament va ser una autèntica manifestació popular.
Es traslladà a Catalunya el 1853 i va passà la seva infantesa al Vendrell. Estudià El 1853 es traslladà a Catalunya i passà la infantesa al Vendrell. Estudià després a Barcelona. Va iniciar la seva activitat literària amb la redacció de versos en castellà, però es donà a conèixer per les seves col·laboracions periodístiques catalanes: escrivia en La Jove Catalunya i el 1871 va esdevenir un dels fundadors del setmanari La Renaixença que, posteriorment, ja convertit en diari, va dirigir ell mateix.
Va participar en els Jocs Florals del 1977, en els quals va aconseguir un èxit extraordinari i va ser proclamat Mestre en Gai Saber. Les composicions poètiques de Guimerà varen ser recollides a Poesies (1887), Glorioses (1913), Segon llibre de poesies (1920) i Poesies (1924).
El 1882 es va afegir al Centre Català i al grup polític de Valentí Almirall. El 1889 va ser escollit president de la Lliga de Catalunya. A més, Guimerà va ser un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid.
El 1895 va ser elegit president de l'Ateneu barcelonès i pronuncià, per primera vegada en la història, el discurs inaugural en català. Els seus discursos polítics van ser recullits i publicats el 1906 amb el títol de Cants a la Pàtria.
La seva activitat com a dramaturg comença amb la representació de Gal·la Placídia (1879).
La seva producció teatral es pot dividir en quatre etapes:
La primera comprèn des de Gal·la Placídia fins l'any 1890 amb obres de caràcter històrico-romàntic: Judit de Welp (1883), Mar i cel (1888), La boja (1890) etc.
La segona etapa (1890-1900) dóna entrada a plantejaments i solcuions de caràcter realista i social: La sala d'espera (1890), En Pólvora (1893), Maria Rosa (1894) etc.
La tercera etapa (1901-1911) es caracteritza per una banda per connectar amb els corrents europeus, i per retornar a les solucions de la primera etapa: Arran de Terra (1901), L'aranya (1906, La reina jove (1911) etc.
La seva última etapa representa el retorn als temes i tècniques de la primera època, per així, reviure els èxits de la joventut: Indíbil i Mandoni (1917), Al cor de la nit (1918), Joan Dalla (1921) etc.
La seva triple activitat com a poeta, dramaturg i polític li va fer guanyar una gran popularitat, va ser nomentat fill adoptiu de Barcelona i el seu enterrament va ser una autèntica manifestació popular.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada